El seguiment de la vaga als Països Catalans ha estat del 75% i aproximadament 400.000 persones s’han manifestat pels carrers de Barcelona contra les últimes mesures del Govern central, així com milers més també han marxat per altres ciutats catalanes. Unes xifres contundents que han de moure al president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, a respondre satisfent la voluntat popular, que no és altra que la de retirar la reforma laboral, el projecte de reforma de pensions, les mesures d’austeritat contràries als interessos dels i les treballadors/es públics i pensionistes i totes aquelles polítiques que dilapiden el benestar de les classes populars.

Ara el que cal és avançar cap a un nou model social i econòmic i vers la plena sobirania nacional dels Països Catalans. Tanmateix, fins que aquests objectius no s’assoleixin, cal mantenir la pressió i la protesta que avui tan nítidament s’han expressat. Cal fixar un calendari indefinit de mobilitzacions que situï en un atzucac el Govern i el forci a escoltar el clam d’una majoria de la població. Ara és el moment de mantenir la confrontació, un cop la via del pactisme i el diàleg social defensat per alguns s’ha demostrat fallit. Hem de mantenir el pols i no cedir als tímids focs d’encenalls que busquin domesticar el sindicalisme i no hem de posar límits a la lluita. Cal fer tots els esforços possibles per parar empreses i ocupar els carrers les vegades que calgui com a mínim fins que l’Executiu central realitzi un gest que demostri la voluntat de canviar el rumb de les seves polítiques, i aquest gest no pot ser altre que la retirada completa de la reforma laboral!

Aquests simples càlculs s’han realitzat en base al salari mig dels Països Catalans, de 1.635,63 € mensuals, segons l’Instituto Nacional de Estadística, i per separat també de les comunitats autònomes de Catalunya (1.764,75€), el País Valencià (1.455,83€) i les Illes Balears i Pitiüses (1.498€). Atenent a aquesta quantitat, el fet de no presentar-se al lloc de treball el 29 de setembre, la persona deixaria de percebre 70,10€ de mitjana (a Catalunya, 75,63€, al País Valencià, 62,39€; i a les Illes Balears i Pitiüses, 64,2€). Tanmateix, si finalment s’aplica la reforma laboral tal com ha sortit del Congrés dels Diputats, aquesta xifra podria quedar en ridícul en comparació amb el que es podria arribar a perdre, només atenent als canvis introduïts en l’apartat d’indemnitzacions per acomiadament.

Fins ara, el contracte indefinit ordinari havia estat el més comú, i comporta indemnitzacions per acomiadament de 45 dies per any treballat amb un màxim de 42 mensualitats. Tanmateix, aquesta reforma pràcticament elimina tots els límits per a usar el contracte per al foment de la contractació indefinida en tots els col·lectius i pràcticament pot jubilar l’anterior modalitat de contracte indefinit. En aquest cas, la indemnització passaria a ser de 33 dies per any treballat amb un topall de 24 mensualitats. Finalment, però, cal puntualitzar que aquestes quantitats es refereixen a casos d’acomiadament improcedent. Malgrat tot, la reforma laboral facilita enormement l’acomiadament objectiu, amb un cost per a l’empresa de 20 dies per any treballat (8 dels quals els pagarà FOGASA), amb un màxim de 12 mensualitats. Aquesta forma d’acomiadament a partir d’ara podrà aplicar-se fins i tot en els casos en què l’empresa tan sols tingui “previsió de pèrdues”, una situació que deixa la plantilla subjecta a les previsions subjectives de l’empleador.

D’aquesta manera, la Intersindical-CSC ha calculat a les següents taules la quantitat que percebria un/a treballador/a català amb el salari mig en cas d’acomiadament, per any treballat i fins a la quantitat màxima, així com les quantitats que podria arribar a deixar de guanyar de ser acomiadat per acomiadament objectiu enlloc d’improcedent, en cadascuna de les dues modalitats de contracte indefinit:

Les diferències, doncs, són evidents i els 70€ que es deixaria de percebre per fer vaga ja són més de 10 vegades inferiors a la diferència en cas que finalment es pugui acomiadar de forma objectiva algú amb contracte per al foment de la contractació indefinida amb tan sols un any d’antiguitat. En els altres casos o amb més anys treballats, les diferències són d’escàndol. Igualment, aquí cal sumar-li la reducció en les pensions en cas d’aplicar-se la futura reforma del sistema de pensions, les retallades en els salaris dels treballadors i les treballadores del sector públic o l’empitjorament dels serveis públics si se segueix amb l’actual procés elititzador i privatitzador.

D’aquesta manera, la Intersindical-CSC resta tota credibilitat als arguments que rebutgen la vaga per qüestions econòmiques de les persones ocupades. Al contrari del que s’afirma, doncs, secundar l’aturada i frenar el procés de retallades socials i laborals és la millor manera de garantir els ingressos i unes percepcions dignes i justes, encara que no sigui necessàriament a curt termini.

Els arguments que fan necessari que aquesta vaga sigui un èxit, però, van molt més enllà i bàsicament responen a la necessitat de frenar el procés de reformes neoliberals del Govern central i exigir un nou model social i econòmic i la plena sobirania dels Països Catalans. Els motius que han dut la Intersindical-CSC a convocar-la es poden consultar en aquest document.

La metàfora que podria explicar les polítiques del Govern espanyol contra la crisi és la d’un conductor ebri conduint l’Estat directament cap al penya-segat. Les mesures impulsades els últims anys no només són plenament contràries a qualsevol temptativa de justícia social i dictades per la patronal i els poders econòmics, sinó que a més s’oposen a tota lògica i sentit comú per resoldre l’atzucac actual. I els Països Catalans, sense competències en matèria econòmica i laboral ni recursos propis, són un mer remolc arrossegat per aquest cotxe estatal a punt d’estimbar-se.

Per poder justificar mesures com la reforma laboral, la futura reforma del sistema de pensions, les vergonyosos injeccions de capital al sistema financer, el procés de privatització de la sanitat i l’ensenyament, la supressió o reducció d’impostos progressius mentre s’incrementa l’IVA, les retallades en salaris al sector públic, la congelació de les pensions o les polítiques d’austeritat, per anomenar-ne només algunes, s’han utilitzat bàsicament dos arguments. Per una banda, se’ns ha dit que es pretén fer atractiva i incentivar la inversió i així crear ocupació. Per altra banda, se’ns assegura que l’Estat cada cop té menys recursos per satisfer unes necessitats creixents de benestar amb una població cada cop més envellida. Aquests punts de vista són tan simples, parcials i superficials que fan feredat de sentir en certs cercles.

Amb les reformes empreses des de l’inici de la crisi, la tònica global és la reducció de la protecció dels treballadors i les treballadores i la disminució del poder adquisitiu dels col·lectius més desafavorits, ja sigui de forma directa, mitjançant un sistema fiscal que penalitza menys les rendes altes, regalant diner públic al sector privat i financer o limitant els serveis del ja escarransit Estat del benestar. Si bé això pot servir d’atractor per a empreses estrangeres, per a qui es preveu que produeixin aquestes? Si la capacitat de consum es redueix tant, l’objectiu és competir en baixos costos i protecció laborals amb la Xina o els altres països emergents per exportar-ne el producte resultant? Aquest plantejament és absurd, a banda que ja s’ha demostrat fallit. L’espanyol és ja aquell estat europeu i de l’OCDE on més s’han reduït els drets laborals, on més s’han incrementat els beneficis empresarials i l’únic on el poder adquisitiu de la classe treballadora ha minvat, durant l’última dècada i mitja, a la vegada que sempre s’ha mantingut un atur estructural excessivament elevat i on la crisi ha impactat amb més força.

Igualment, tot això també lliga amb l’escassetat de recursos de l’Estat. Sense haver d’entrar en el malbaratament que suposa alimentar un exèrcit hipertrofiat, la suposada manca de capacitat per satisfer les necessitats socials de la ciutadania no deriva en cap cas de l’excés de despesa (molt per sota de la mitjana europea), sinó en la incapacitat recaptatòria. Si la majoria de la població té una limitada capacitat de consum i les rendes més altes poden evadir tranquil·lament els impostos que encara no li han eliminat, el resultat no pot ser altre que unes arques cada cop més buides. Us imagineu tot el que es podria fer només si aflorés el 23% del PIB que els inspectors d’Hisenda calculen que s’evapora amb el frau fiscal?

Si el que realment es pretén és avançar cap a una economia sostenible, no s’hi val a aprofundir en les desigualtats i forçar a treballar més per menys, perquè aquestes mesures són totalment contraproduents i afavoreixen sols a una minoria. Majors cotes d’igualtat i justícia social no van en cap cas renyides amb un millor funcionament empresarial, però està clar que no estarem parlant del mateix model empresarial. Caldrà construir un nou model que sigui més cooperatiu, democràtic, descentralitzat i basat en les noves tecnologies, el sector verd i els serveis socials i de proximitat.

La Intersindical-CSC no hem convocat una vaga general pel 29 de setembre només en contra de la reforma laboral, ni tan sols en contra de les polítiques del Govern espanyol, sinó per forçar un canvi de rumb, pel repartiment del treball i la riquesa, per un nou model social, econòmic i productiu i per la plena sobirania nacional dels Països Catalans que ens permeti garantir els drets i benestar de la seva classe treballadora. Aquell dia, la passivitat dels i les qui no secundin l’aturada serà un aval per seguir conduint-nos cap al penya-segat.

De moment, ja es coneixen les convocatòries de les manifestacions que acompanyaran la jornada reivindicativa. La principal marxa es realitzarà a Barcelona, a les 18h, i sortirà de la intersecció de passeig de Gràcia amb avinguda Diagonal. La Intersindical-CSC cita l’afiliació i a tota aquella gent que vulgui participar en el bloc sobiranista, a les 16h, a la seva seu (c. de Villarroel, 45, entresòl), per tal de recollir el material.

Igualment, també s’han organitzat manifestacions i concentracions unitàries als següents municipis:

Tarragona: 18.00, a la plaça de la Font
Girona: 18.00, a la Plana de la Copa (passeig de la Devesa)
Lleida: 18.00, al Centre de Cultures i Cooperació Transfronterera (al carrer de Jaume II, 67, al Campus de Cappont)
Tàrrega: 12.00, a la plaça del Carme (el Pati)
Tortosa: 12.00, a la plaça del Mercat

De la mateixa manera, la Intersindical-CSC i les seves federacions i Espai Jove estan participant aquests dies a nombroses xerrades i actes informatius per difondre els detalls de la reforma laboral i totes les retallades de drets que estem patint i així promocionar la vaga general que ha de servir per posar fi a aquesta sagnia. En concret, el sindicalisme nacional i de classe ha organitzat nombroses assemblees de treballadors/es a empreses de diversos sectors i ha recorregut i recorrerà casals i locals d’El Clot, l’Eixample, la Universitat de Barcelona, Lleida, Vilafranca del Penedès, L’Hospitalet, Molins de Rei, Terrassa, Vilassar de Dalt…

Per una banda, la Intersindical-CSC presenta un full sobre els aspectes tècnics de la vaga, com el concepte de no ocupació dels centres de treball, les atribucions del comitè de vaga, el funcionament dels piquets, els serveis mínims o les repercussions salarials i de cotització de seguir l’aturada.

Per altra banda, l’Espai Jove ha fet públic un document més pràctic i dirigit al jovent treballador, però també al conjunt d’empleats/des dels Països Catalans, com els motius de fer vaga, les conseqüències que té, les accions que l’acompanyaran, com actuar davant possibles represàlies, com poden participar aturats/des, estudiants i temporals i com seguir amb les mobilitzacions.

Igualment, a l’apartat corresponent del bloc del sindicat es poden consultar la resta de materials editats, entre els quals els motius que ens mouen a convocar la vaga.

No he vingut avui aquí per dir-vos que som molt bons, que fem les coses bé, que tenim un futur esplendorós. Desenganyem-nos, ningú dóna duros a quatre pessetes!

És evident que el model polític i institucional sorgit de la transició s’ha esgotat, aquí ja no se’l creu ningú. L’autonomisme ha mort, el federalisme, que és cosa de dos, no té contrapart. No hi ha encaix possible amb Espanya. La sentència del constitucional i la mobilització del dia 10 en són la constatació. La independència marca l’agenda política d’aquest país. En una situació de crisi econòmica com l’actual, el dèficit fiscal ens ofega més que mai. No podem fer la cursa amb la motxilla plena de pedres.

L’independentisme ha de saber, però, jugar les seves cartes. Arquímedes (el de les banyeres “Eureka”) va dir fa molt de temps que si li donaven un punt de suport mouria el món. Ens estem barallant pels punts de suport: declaració unilateral, referèndum… Penso que el més important és la palanca, i això és la majoria social. Amb majoria social ja trobarem el punt de suport adient. I la clau és l’acumulació de forces. Sovint dic que pel mal de cap és millor una aspirina que les grans idees. L’acumulació, la suma per la majoria social ha de venir d’una barreja d’idees i d’aspirines. El procés cap a la independència és “una guerra de posicions”, cal conquerir espais socials i consolidar-los, amb ambició, i avui la primera prova que tenim és la de la vaga general del dia 29 de setembre. Reforma sí, reforma no, vaga general, sí vaga general no, aquestes són les opcions.

És pot objectar que és una vaga a destemps, que s’hauria d’haver fet abans. És cert, hi estic d’acord. Ara bé, tenim les majories sindicals que tenim i cada pecat porta la seva penitència. Cal recordar, però, que estan encara pendents dues reformes més, la de les pensions, amb més retallades i la de la negociació col·lectiva, amb una major centralització i burocratització en la presa de decisions.

És pot qüestionar l’àmbit i que, en el tret de sortida, sindicalistes catalans van a “rendir pleitesia” a Madrid. Des del sucursalisme o el corporativisme no hi ha camí a la sobirania.

És evident que aquesta reforma suposa una retallada més dels drets laborals, que ens cal un punt d’inflexió i fer gimnàstica de la mobilització. És evident que una vaga té múltiples lectures a diversos nivells, i que en cap cas el dia de després és igual que el dia d’abans. S’hi guanyen o s’hi perden posicions i això ens arrossega a tots.

Aquesta reforma es dóna en un marc especial. El model de concertació està trencat, el sistema de control social i desmobilització, d’això es tracta, ha deixat de funcionar des del 2009. La reforma ha estat un judici sumaríssim contra els drets laborals, l’aprovació ràpida per la via del decret llei, la tramitació parlamentària durant el mes d’agost, amb nocturnitat i traïdoria. El context és de crisi del sistema de garanties jurídiques i de l’Estat de dret, retallada de pensions, de salaris al sector públic…

Fa massa anys que perdem riquesa, any rere any les rendes del capital guanyen terreny sobre les rendes del treball. La reforma suposa abaratir l’acomiadament, amb la generalització del contracte de “fomento del empleo” i amb una major discrecionalitat en els acomiadaments objectius, 20 dies per any treballat aplicables a tothom, nous i vells contractes. Se subvenciona l’acomiadament. Es desvirtua la negociació col·lectiva i es privatitza el servei d’intermediació laboral, les ETT podran actuar en terrenys fins ara vedats.

S’argumenta que es crearà ocupació, però les experiències anteriors ens diuen que és fals. S’argumenta que acomiadar és car, quan estem vora del 20% aturats. Del que es tracta és de millorar el compte de resultats de les grans empreses abaratint costos. Competim en costos en una cursa perduda d’inici.

Jo he vingut per recordar-nos el que ensenya la història, que tindrem el futur que ens mereixem, que ens guanyem en el treball, en la lluita del dia a dia. Estem en un procés imparable, però el rumb que prengui, la direcció que agafi, serà funció dels sectors socials que s’impliquin i l’encapçalin. Aquest és el repte.

Visca l’Onze de setembre!

Visca la Terra… I el dia 29, aturarem fins i tot els rellotges!

En concret, i malgrat els canvis d’última hora, la reforma laboral abarateix i facilita l’acomiadament, flexibilitza encara més el mercat laboral, obre la porta a un més senzill incompliment dels convenis i avança cap a la privatització dels serveis d’intermediació laboral, entre altres aspectes. Des de la Intersindical-CSC, estem convençuts que només amb la mobilització social aconseguirem obligar el Govern espanyol a fer-se enrere amb aquesta reforma i frenar totes les altres que es preveuen, totes elles d’un marcat caràcter neoliberal i d’atac a les classes treballadores.

Som conscients que la data de la vaga general no és la més adequada per garantir un seguiment majoritari, quan la principal de les mesures ja ha estat aprovada i després de mesos en què s’ha constatat un cop més el fracàs del model actual de pau i diàleg social dels dos principals sindicats espanyols. A diferència d’altres països com Euskal Herria, on la majoria sindical basca ha permès fer ja dues vagues generals en millors moments clau -a l’inici de la crisi i abans de l’aprovació de la reforma laboral-, als Països Catalans hem hagut de seguir l’estratègia marcada per CCOO i UGT, amb tot el que això comporta. Tanmateix, malgrat no disposar encara d’una majoria sindical pròpia capaç de defensar més efectivament els nostres drets, cal treballar per garantir el major èxit possible d’aquesta vaga i aconseguir sortides a la crisi que passin per la redistribució del treball i la riquesa, un nou model social i econòmic més just i sostenible i un Estat propi per al nostre país que ens doni les eines i els recursos necessaris per construir-lo.

El proper divendres tindran lloc alguns dels episodis que serviran per preparar les mobilitzacions i les tasques de difusió de la vaga. Per començar, aquell matí, el comitè de vaga de la Intersindical-CSC negociarà amb el departament de Treball de la Generalitat de Catalunya els serveis mínims a realitzar durant la jornada. Paral·lelament, es realitzarà a la Seu Nacional del sindicat una assemblea de delegats i delegades i a la tarda hi haurà, al mateix lloc, una reunió del Consell Nacional del sindicat, oberta a totes les afiliades i afiliats, amb la preparació de la vaga general com a únics punts de l’ordre del dia.

La jornada del 29 de setembre, les classes treballadores dels Països Catalans ens hi juguem molt, i és per aquest motiu que tots els esforços són pocs per garantir el seu èxit i salvar d’aquesta manera els nostres drets!

Aquesta convocatòria és per tot l’àmbit territorial de Catalunya, afectant tots els treballadors i les treballadores assalariats/des, funcionaris públics, personal estatutari i d’altre personal administratiu de tots els sectors productius i de serveis per al proper 29 de setembre de 2010 en tota la seva durada.

Des de la Intersindical-CSC, fem una crida a tot el conjunt de treballadors i treballadores, persones aturades, pensionistes i al conjunt de la ciutadania a mobilitzar-nos en contra de l’actual política de retallades laborals, socials i nacionals. Una política que està castigant els sectors socials més desfavorits de la societat mentre no s’ha posat en marxa cap mesura en contra dels que ens han portat a aquesta crisi econòmica i se n’estan beneficiant d’aquesta i dels anteriors temps de bonança.

La Intersindical-CSC estem treballant amb la resta d’organitzacions sindicals, moviments socials o cívics per impulsar una gran mobilització que obligui a rectificar totes aquestes polítiques que retallen el ja escarransit Estat del benestar actual.

Per una banda, clicant aquí podeu accedir al díptic amb l’argumentari dels motius per realitzar la protesta, per tal de fer-ne difusió prèvia entre els treballadors i les treballadores. A la secció de materials hi trobareu també altres eines de difusió.

Igualment, ja es pot descarregar des d’aquí la convocatòria de vaga entrada a registre, amb els motius concrets de la parada, tràmit que dóna cobertura legal a la protesta. A l’apartat de documents també podreu descarregar-vos altres textos útils

Així, en el marc de la reforma laboral, la comissió va aprovar la reducció de 100 a 30 dies perquè una persona a l’atur rebutgi la realització d’un curs de formació. De la mateixa, el PSOE havia flirtejat amb el rumor de voler reduir també el temps per tal de rebutjar una oferta de treball, malgrat que al final l’esmena no va incorporar aquest extrem. En tot cas, l’objectiu és posar cada cop més traves per tal de mantenir una prestació d’atur per la que cada persona ja ha cotitzat prèviament. Ja fa temps que sonen amenaces relatives a la reducció del temps de la percepció i de la seva quantitat. Per justificar aquestes mesures, s’apel·la a un suposat abús per part de les persones aturades, com si no tenir feina fos una situació en la que hom s’hi trobi per voluntat pròpia i, en tot cas, fent norma d’unes poques excepcions. Tanmateix, és més fàcil limitar l’accés a tothom que no pas perseguir els possibles fraus i aquí rau una gran injustícia utilitzada hàbilment per qui vol retallar contínuament els drets socials i laborals.

Per altra banda, el ministre espanyol de Treball, Celestino Corbacho, va assegurar ahir que veu “inevitable” incrementar el període en base al qual calcular la pensió de jubilació i que seria “raonable” apujar aquest dels 15 anys actuals fins als 20 anys. En el fons, l’objectiu es reduir la prestació final, ja que el salari acostuma a augmentar amb l’edat, i aquesta mesura s’inclouria en la futura reforma del sistema de pensions. Frenar aquesta nova retallada de drets, que acompanyaria l’elevació de l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys, és un altre dels motius per tal d’aconseguir que la vaga general del 29 de setembre sigui un èxit.

D’aquesta manera, es fa necessari incrementar els esforços per aconseguir que la demostració de força de la classe treballadora dels Països Catalans sigui contundent i així no només aturar totes les mesures contràries als interessos de la classe treballadora i realitzades al dictat de la patronal i les multinacionals, sinó també per forçar els governs a iniciar un canvi del model socioeconòmic cap a fórmules més socialment justes i igualitàries i per assolir la sobirania nacional dels Països Catalans que permeti edificar un marc laboral propi i adequat a les nostres característiques i necessitats.