Vés al contingut

Reformes cap al penya-segat

Setembre 27, 2010

(Article d’Isabel Pallarès, secretària general de la Intersindical-CSC, publicat el 22 de setembre al diari Públic)

La metàfora que podria explicar les polítiques del Govern espanyol contra la crisi és la d’un conductor ebri conduint l’Estat directament cap al penya-segat. Les mesures impulsades els últims anys no només són plenament contràries a qualsevol temptativa de justícia social i dictades per la patronal i els poders econòmics, sinó que a més s’oposen a tota lògica i sentit comú per resoldre l’atzucac actual. I els Països Catalans, sense competències en matèria econòmica i laboral ni recursos propis, són un mer remolc arrossegat per aquest cotxe estatal a punt d’estimbar-se.

Per poder justificar mesures com la reforma laboral, la futura reforma del sistema de pensions, les vergonyosos injeccions de capital al sistema financer, el procés de privatització de la sanitat i l’ensenyament, la supressió o reducció d’impostos progressius mentre s’incrementa l’IVA, les retallades en salaris al sector públic, la congelació de les pensions o les polítiques d’austeritat, per anomenar-ne només algunes, s’han utilitzat bàsicament dos arguments. Per una banda, se’ns ha dit que es pretén fer atractiva i incentivar la inversió i així crear ocupació. Per altra banda, se’ns assegura que l’Estat cada cop té menys recursos per satisfer unes necessitats creixents de benestar amb una població cada cop més envellida. Aquests punts de vista són tan simples, parcials i superficials que fan feredat de sentir en certs cercles.

Amb les reformes empreses des de l’inici de la crisi, la tònica global és la reducció de la protecció dels treballadors i les treballadores i la disminució del poder adquisitiu dels col·lectius més desafavorits, ja sigui de forma directa, mitjançant un sistema fiscal que penalitza menys les rendes altes, regalant diner públic al sector privat i financer o limitant els serveis del ja escarransit Estat del benestar. Si bé això pot servir d’atractor per a empreses estrangeres, per a qui es preveu que produeixin aquestes? Si la capacitat de consum es redueix tant, l’objectiu és competir en baixos costos i protecció laborals amb la Xina o els altres països emergents per exportar-ne el producte resultant? Aquest plantejament és absurd, a banda que ja s’ha demostrat fallit. L’espanyol és ja aquell estat europeu i de l’OCDE on més s’han reduït els drets laborals, on més s’han incrementat els beneficis empresarials i l’únic on el poder adquisitiu de la classe treballadora ha minvat, durant l’última dècada i mitja, a la vegada que sempre s’ha mantingut un atur estructural excessivament elevat i on la crisi ha impactat amb més força.

Igualment, tot això també lliga amb l’escassetat de recursos de l’Estat. Sense haver d’entrar en el malbaratament que suposa alimentar un exèrcit hipertrofiat, la suposada manca de capacitat per satisfer les necessitats socials de la ciutadania no deriva en cap cas de l’excés de despesa (molt per sota de la mitjana europea), sinó en la incapacitat recaptatòria. Si la majoria de la població té una limitada capacitat de consum i les rendes més altes poden evadir tranquil·lament els impostos que encara no li han eliminat, el resultat no pot ser altre que unes arques cada cop més buides. Us imagineu tot el que es podria fer només si aflorés el 23% del PIB que els inspectors d’Hisenda calculen que s’evapora amb el frau fiscal?

Si el que realment es pretén és avançar cap a una economia sostenible, no s’hi val a aprofundir en les desigualtats i forçar a treballar més per menys, perquè aquestes mesures són totalment contraproduents i afavoreixen sols a una minoria. Majors cotes d’igualtat i justícia social no van en cap cas renyides amb un millor funcionament empresarial, però està clar que no estarem parlant del mateix model empresarial. Caldrà construir un nou model que sigui més cooperatiu, democràtic, descentralitzat i basat en les noves tecnologies, el sector verd i els serveis socials i de proximitat.

La Intersindical-CSC no hem convocat una vaga general pel 29 de setembre només en contra de la reforma laboral, ni tan sols en contra de les polítiques del Govern espanyol, sinó per forçar un canvi de rumb, pel repartiment del treball i la riquesa, per un nou model social, econòmic i productiu i per la plena sobirania nacional dels Països Catalans que ens permeti garantir els drets i benestar de la seva classe treballadora. Aquell dia, la passivitat dels i les qui no secundin l’aturada serà un aval per seguir conduint-nos cap al penya-segat.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: